Lluc — Introducció

Els pastors —l'ofici més menyspreat de la Judea del segle I— són els primers a assabentar-se del naixement. Un samarità, del poble que els jueus més menyspreaven, esdevé la definició mateixa de la decència humana. Un recaptador d'impostos, col·laborador de l'ocupació romana i rebutjat pels seus, rep acollida abans que els professionals de la religió obrin la boca. Les dones, el testimoni de les quals no tenia validesa legal a cap tribunal, són les primeres a veure el sepulcre buit.

No és casualitat. És l'argument de Lluc, dit ja al primer capítol per boca de Maria: «Ha abaixat els poderosos dels seus trons i ha enlairat els humils.» Aquesta frase és la clau del llibre sencer.

Quin tipus de llibre és aquest

Qui obre un evangeli per primera vegada sol portar les expectatives equivocades. O espera un reportatge periodístic —dades verificables, cronologia exacta— o propaganda religiosa disfressada de relat històric. Cap de les dues coses descriu el que va fer Lluc.

El que va escriure pertany a un gènere antic anomenat bios —biografia antiga. Plutarc en va escriure, i Suetoni, i Tàcit. Les convencions eren clares per al públic original: se seleccionen episodis que destil·len l'essencial d'una vida; el material s'ordena per argument, no per calendari; es componen discursos —no com a falsificació, sinó com a pràctica literària reconeguda: què hauria dit aquesta persona en aquella situació? Així treballaven tots els historiadors antics, i els lectors ho sabien.

Lluc ho diu ell mateix als primers quatre versicles: ha investigat, ha consultat fonts, ha parlat amb testimonis i ara escriu un «relat ordenat» per a un tal Teòfil. Ordenat vol dir explicat amb una intenció. La selecció és l'argument. L'autor, però, no s'identifica mai: «Lluc» prové d'una tradició del segle II que l'associa amb un metge esmentat de passada a les cartes de Pau —podria ser cert, podria no ser-ho. El text revela un autor culte, de grec literari refinat, coneixedor de les escriptures jueves en traducció grega i probablement no jueu. Va escriure entre els anys 80 i 95, uns cinquanta anys després dels fets. Hi ha una continuació: els Fets dels Apòstols són el segon volum del mateix projecte.

Com funcionen els textos antics

Tres coses que el primer públic de Lluc donava per descomptades.

Els discursos no són transcripcions. Cap autor antic pretenia reproduir paraula per paraula el que algú havia dit —reconstruïa el que aquella persona probablement hauria dit, condensat i portat al punt. Tucídides ho deia obertament; Lluc treballava amb el mateix criteri. No és engany: és un altre pacte entre autor i lector.

Els nombres són sovint símbols. Dotze apòstols, setanta enviats, quaranta dies al desert —un públic format en la tradició jueva ho reconeixia a l'instant com a portador de significat.

Seleccionar és interpretar. Lluc tria, condensa, omet —i en aquesta tria rau el seu argument. Quan alguna cosa apareix a Lluc i no als altres evangelis, val la pena preguntar-se per què.

Com es mou el relat

La història segueix una geografia. Comença al Temple de Jerusalem, es desplaça cap al nord rural de Galilea i hi torna en un arc llarg i deliberat. Aquest arc, que s'estén dels capítols 9 al 19, és el cor del llibre: Jesús caminant cap a una ciutat on sap el que l'espera. Pel camí ensenya, conta paràboles, guareix, discuteix. Lluc no té pressa —la travessia no és el preludi de l'acció, la travessia és l'acció. El final no és un triomf, sinó una taula, un sepulcre buit i la instrucció d'esperar. Un final que s'obre.

Mirar de prop

Lluc té més dones, i amb més agència, que cap altre evangeli. Maria no rep només un missatge —respon amb un cant que és el discurs políticament més carregat del Nou Testament. Elisabet i Anna són profetes. Un grup de dones finança tot el moviment, i apareixen anomenades una per una. Les dones són les primeres testimonis de la resurrecció. Val la pena comptar-les i parar esment al que diuen i fan, no només que hi siguin.

Què fan els diners. Lluc és l'evangeli més explícit en qüestions econòmiques: les benaurances aquí no diuen «feliços els pobres d'esperit» —diuen simplement feliços els pobres. Conté «ais» contra els rics que la majoria de propietaris d'una Bíblia no han llegit mai. La pregunta que convé mantenir oberta: què pensa aquest text del que la riquesa fa a una persona?

Qui fa d'heroi quan cal un heroi. Gairebé mai no és qui s'espera. La persona que defineix què vol dir estimar el proïsme és un samarità —el poble més menyspreat pel públic jueu original. L'únic leprós que torna a donar les gràcies, també. El soldat la fe del qual deixa Jesús bocabadat és un oficial de l'ocupació romana. Quan Lluc ha de mostrar com es fan bé les coses, surt cada vegada fora del cercle.

I una pregunta oberta al llarg de tot el llibre: qui veu Jesús? La seva mirada cau sobre gent que la societat del segle I feia invisible. Val la pena seguir-la.

Per què llegir-lo ara

A Catalunya, la Bíblia té un problema específic: es dóna per coneguda. El catecisme quan érem petits, algun passatge en un casament, el pessebre per Nadal, una vaga idea absorbida per osmosi cultural. Prou per convèncer-se que se sap el que diu i que no té res a veure amb la vida real. I a sobre, l'Església catòlica va donar suport al règim que va intentar matar la nostra llengua. Cada missa, en castellà; cada homilia, en la llengua de l'opressor. Qui va créixer escoltant la seva àvia recordar aquells anys porta al cos una desconfiança cap a tot el que soni a institució religiosa.

Qui llegeix de debò perd aquella certesa de pressa. Lluc és més polític del que s'espera, més radical, més estrany. Les inversions que descriu no són les historietes inofensives del catecisme infantil —són qüestionaments sistemàtics de qui mereix el poder, qui hi pertany i què fa la riquesa amb les persones. Preguntes que a Gràcia, a l'Eixample o a Girona segueixen sense resposta.

Qui llegeix aquest text sense catecisme previ, sense records de primera comunió, sense cap lligam institucional amb l'Església, és exactament el públic per al qual va ser escrit. Lluc va escriure per a gent que no tenia cap raó per creure res de tot allò —grecs i romans cultes que feien una pregunta sòbria: qui va ser aquest home i per què encara importa cinquanta anys després?

Obre'l.